L’abandó d’una cultura: moviments i llengua

Qualsevol persona, per poc observadora que sigui, pot adonar-se com d’un temps ençà el català com a llengua vehicular és posat cada cop més en dubte. Som una comunitat lingüística d’uns deu milions de persones que parlem una llegua minoritzada – i no estatal – i que amb grans esforços ha conseguit mantenir-se viva, gràcies a les lluites de la societat civil organitzada. En aquest sentit, les actuacions institucionals normalitzadores tot i que necessàries han anat sempre a remolc de les iniciatives ciutadanes.

Qualsevol persona, per poc observadora que sigui, pot adonar-se com d’un temps ençà el català com a llengua vehicular és posat cada cop més en dubte. Som una comunitat lingüística d’uns deu milions de persones que parlem una llegua minoritzada – i no estatal – i que amb grans esforços ha conseguit mantenir-se viva, gràcies a les lluites de la societat civil organitzada. En aquest sentit, les actuacions institucionals normalitzadores tot i que necessàries han anat sempre a remolc de les iniciatives ciutadanes.

Sorprèn, però, que la dinàmica que afebleix el català sigui molt desigual i que provingui d’àmbits que en un primer moment no esperaríem. D’aquesta manera observem com alguns sectors antagonistes actuen com a avanguardes en l’acceleració d’aquest procés. Sectors movimentistes reduïts, és cert, localitzats en la metròpoli barcelonina i poc connectats amb la realitat associativa de la resta del país. Però el preocupant és que inverteixen el sentit comú, aquell que portava a fer les coses en la llengua pròpia.

Es fan cartells, octavetes i pàgines web en castellà – i en anglès, fins i tot quan són generosos en francès, italià i el toc exòtic que li dóna l’àrab -. S’imposa el castellà o fins i tot l’anglès com a llengua de xerrades, reunions o assemblees, amb l’argument que hi ha gent de fora; tot negant al nou vingut la possibilitat d’aprendre la llengua i viure en la nova societat que l’acull.

És curiós. Sobretot venint de sectors socials que teoritzen la crítica de l’Estat o que prenen la Teoria Queer per reflexionar al voltant del concepte d’identitat. Les identitats són performatives, podem jugar amb elles. La identitat és construïda però alhora necessària, i això és el que ens allibera. Que bé que ens aniria l’aprofondiment en aquestes teoritzacions per replantejar la qüestió nacional en un món post-modern! Segurament trobaríem respostes que ens ajudarien a sortir de visions estatalistes i/o modernes sobre la identitat nacional…

En canvi, des d’aquestes mateixes postures, es fan plantejament que no poden deixar de ser titllats de conservadors. Es fa bandera del concepte “post-nacional” però paradoxalment aquest tan sols és un sinònim d’estatalitat espanyola. S’apel.la a l’“Europa dels moviments” però tant sols es pensa en una Europa construïda des de la dependència dels moviments respecte a l’Estat-nacional (curiosa idea de l’autonomia). Es parla de diversitat, de recombinació, d’acceptació de l’altre però hi ha l’obsessió en mostrar un model de ciutadà amb una única identitat nacional, que és la de la forma Estat.

A més aquests mateixos sectors parlen de la llengua com a eina merament “instrumental” però el que no entenen és que gran part de la ciutanania de Catalunya – que és l’espai on teòricament pretenen fer política – no entén l’abandó de la pròpia llengua, l’abandó d’una cultura i per tant fàcilment no s’estableix comunicació.

Gemma Ubasart i Gonzàlez. Politòloga.
Article publiat al setmanari Directa.