De qui són els carrers?

Heu pensat algun cop el Per qué dels noms dels carrers del barri? Qué o a qui ens recorden? Per qué Badal es diu així? Qui era Joan Güell? Per què a la mateixa plaça uns en diuen Màlaga i d’altres Bonet i Moixí? Per qué alguns avis encara n’hi diuen Salvador Anglada a la Plaça de Sants?

Les paraules i els noms, fins i tot els dels carrers, no ho acostumen a ser mai de neutres. Ens pretenen destacar certes coses o persones que algun personatge de l’ajuntament de torn (segurament amb nom a algun carrer) ha cregut que eren remarcables, dignes del nostre record.

Així, depenent d’on bufessin els vents polítics, molts noms de carrers han anat canviant. Alguns d’aquests canvis son especialment simptomàtics, com és el cas de l’actual carrer Autonomia. Aquest carrer, conegut en origen com Llibertat, fou anomenat Autonomia a partir de la guerra de Cuba. Posteriorment, durant el franquisme, com que el terme resultava molest va ser batejat com a Unidad. L’actual nom no el va recuperar fins a la mort del dictador.

En d’altres casos foren noms de personatges els que s’anaren substituint els uns als altres. Un exemple clar és el del carrer Riego; Isabel II pels monàrquics i Zumalacárregui pels franquistes. Tot i que durant molt de temps la gent el conegué amb el nom de Carrer del Riego, associant-lo a unes mànegues que hi havien al propi carrer. Són diversos els casos trobem. Salvador Anglada, sense anar més lluny era un dels homes de Martinez de Anido, responsable de la mort de sindicalistes o Bonet i Moixí,  un eclesiastic que va participar al Concili Vaticà II i va acabar amb carrecs al Roma.

Però hi ha uns quants carrers al barri que, tot i aquests canvis polítics, han mantingut els seus noms. I no pas perquè fossin noms populars, d’aquells que es transmeten de pares a fills a banda del que diguin les plaques de marbre de les cantonades, aquests els ajuntaments no els acostumen a tindre en compte. Em refereixo a carrers com Serra i Arola, Joan Güell, Muntadas, Cros, Dalmau, Bartomeu Pi o Badal. Tots aquests no són altre cosa que els noms dels amos de les fàbriques i dels grans terratinents del barri.

Al segle XIX alguns propietaris del sol cediren terrenys per urbanitzar els carrers, amb la condició que el seus cognoms quedessin perpetuats als noms del carrers. Així, per exemple, Joan Güell, que molts coneixen únicament com a mecenes de Gaudí, fou un important industrial tèxtil, propietari del Vapor Vell, que va fer fortuna amb el trafic d’esclaus. Muntadas ens remet al nom de la nissaga que va controlar l’Espanya Industrial i d’altres indústries com Lamparas Eléctricas Z. Entre els Muntadas, hi podem contar quatre alcaldes de Barcelona i també d’Hospitalet.

A banda d’aquest casos, de les nissagues més influents de Catalunya, també en tenim d’altres com: Bartomeu Pi, que ens remet  a un fabricant de curtits; Serra i Arola que era un altre industrial tèxtil o Cros, nom degut a Emili Cros, alcalde de Sants al 1884 (i com no, de familia industrial).

Doncs ja veieu, davant una pregunta com la del principi De qui són els carrers? Un no pot respondre Dels veïns, com seria de dessitjar. Els carrers eren i són dels industrials i burgesos que es van enriquir a costa del treball dels santsencs. Es recorden els amos i els terratinents, però qui recorda el nom dels qui van fer moure aquests vapors? Qui recorda els ateneus que van donar vida al barri? Qui realment ha fet història al nostre barri resta a l’anonimat. No es recorden els treballadors, com tampoc els líders sindicals o veïnals, ni els lluitadors per la llibertat, alguns dels quals deixaren la vida a les trinxeres o als camps de concentració (nazis i francesos).

Com deia al principi ni els noms als carrers són neutres. Amb aquestes plaques, en el fons, els Güell, els Muntadas i companyia no només van voler perpetuar els seus noms, sinó que no oblidéssim mai de qui eren aquells carrers, de qui era aquell barri.

 

Publicat a la Burxa de Gener de 2006