Carme Boatell

            És possible que pocs (o desgraciadament potser ningú) sàpiga qui és Carme Boatell, i tanmateix hauria d’esser per mèrits propis un nom reconegut al nostre barri, d’on fou filla, però ja se sap l’historia l’escriuen els vencedors.

            La Carme fou una lluitadors antifeixista, que com tantes d’altres va fer front a dues guerres consecutives contra un únic enemic i amb una única fita: La Llibertat. Ferida a la retirada republicana el 1939 quan transportava ferits d’un bombardeig feixista sobre Figueres, va aconseguir entrar a l’Estat francès. Un cop allà va integrar-se al primer grup de la Résistance organitzat a Marsella.

Posteriorment capturada pels col·laboracionistes nazis de Vichy fou la primera republicana torturada per aquests quan l’octubre de 1941 va patir 40 dies d’incomunicació. Entregada als nazis fou internada a Ravensbrück, tomba de més de 92.000 dones i 863 nens. I tot i això va aconseguir sobreviure fins l’any 1976, quan va morir a Perpinyà, imagino que amb l’íntima satisfacció de veure morir al dictador.

Milers de homes i dones com ella van lluitar a la Guerra Civil i posteriorment ajudaren a alliberar França del nazisme, organitzant la Resistència francesa, mercès als seus coneixements bèl·lics i alliberant directament més de 100 localitats arreu de l’estat francès, entre elles la pròpia ciutat de París.

Acabada la 2a Guerra mundial els aliats, tement la creixent força de l’URSS a i veient a Franco com un baluard de l’anticomunisme van fixar la línea de l’alliberament als Pirineus, ignorant la dictadura espanyola. Els lluitadors espanyols es van veure traïts i obligats a viure a l’exili o a seguir lluitant al maquis.

En d’historiografia posterior, especialment a la francesa, els exiliats republicans han resultat incòmodes. Resultava molt més còmode una França alliberada únicament per resistents francesos i americans desembarcant a Normandia que per uns exiliats que havien tingut tancats a camps de concentració tan infames com el d’Argelers.

No hi son a les novel·les ni a les pel·lícules, tot i que per exemple, una de les peces claus a l’atac al Niu de les Àligues, residencia de Hitler a Baviera, es digués Federico Moreno; o fossin gudaris parlant en euskera els que van transmetre les instruccions el dia D a Normandia (millor parlar d’un Rhyan); o fins i tot que fossin les fotos d’un barceloní, Francesc Boix, la principal proba del genocidi als judicis de Nuremberg.

I justament és per això pel que nosaltres no podem oblidar mai a gent com la Carme Boatell i tants d’altres lluitadors per la Llibertat

 

Publicat a la Burxa de Desembre de 2005