El barri de Badal

Desde fa un temps l’Ajuntament de Barcelona ha decidit crear unes divisions territorials a les quals els hi ha possat el desafortunat nom de barri. I dic desafortunat nom de barri, doncs els barris, per molt que els hi pesi a les administracions ja existien. Un barri no respón exactament a un territori definit amb tiralínies, respón a una realitat de relacions interpersonals.

Un cas clar és el del recentment creat barri de Badal. Aquest nom no respón a una realitat històrica. El que actualment l’Ajuntament ha anomenat Badal ha sigut desde sempre una part més del barri de Sants, impossible de diferenciar de la resta. De fet, el propi Ajuntament del municipi independent de Santa Maria de Sants es trobava al que ara desde el consistori barceloní es defineix com a barri de Badal.

Tots aquells que hem viscut al barri desde sempre sabem que els únics que han utilitzat el nom de Badal com a nom de territori ha estat el món de les bandes i de la petita delinqüencia, els de Badal. L’altra única referencia que hi podem trobar és a l’Associació de veïns de la zona, però que justament es defineix com a Associació de veïns de Badal, Brasil i La Bordeta, és a dir, amb noms de carrers, no exclusivament de barri.

Si hem de parlar d’una separació geogràfica entre Sants i Badal, tristament veiem com les úniques separacions existents són les que el propi Ajuntament a les seves diverses etapes: franquista i post-franquista ha creat. Pel sud amb un mur que talla el barri en dos, deixant en gairebé un quilómetre només tres passos, pel metro de Mercat Nou, pel Cinturó de Ronda o pel túnel de Santa Eulalia, tots tres foscos, inhospits i de dificil accés. Pel nord amb l’Avinguda Madrid, una nova via ample que només va servir per tallar un troç de barri i passar-lo a Les Corts. I pel mig amb un cinturó que ha torturat durant llargs anys a uns veïns que han suportat un nivell de decibels molt superior al permés al països supossadament civilitzats de la Unió Europea.

L’única diferencia que hi ha entre Sants i el que l’Ajuntament anomena Badal és una diferencia social. Els veïns d’aquesta part del barri sóm per al consistori els veïns lletjos. Dins un barri on tot està en venta a Badal no ho estem, doncs no tenim res per vendre, doncs no tenim res. Només la nostra mà d’obra.

Sobta com a una part del barri degradada, sense cap tipus de dubte pels macroprojectes urbanistics de Porcioles i els seus seguidors, no hi hagi cap tipus d’equipament cultural, (ni biblioteques, ni centres civics, ni espais per a joves). Com per aquesta zona, més gran que el propi barri de Sants no hi hagi més que una escola i institut públic, el Lluis Vives, que pateix una gran degradació. Tampoc hi han Escoles Bressol. A tot això cal afegir que Badal dispossa d’un CAP absolutament de segona comparat amb qualsevol dels que podem trobar a Barcelona i amb la constant amenaça que ens el treuen.

Aquest fet és segurament el que fa dels badalencs diferents dels santsencs. Això i la constant ghettització del barri. Ahir a Badal erem xarnegos: fills d’emigrants andalusos, gallecs, castellans, aragonesos. Avui l’únic que ha canviat és l’origen, les feines son les mateixes. Avui sóm equatorians, dominicans, marroquins i paquistanesos. Fins i tot entre els habitants del carrer està circulant el nou nom de Badilonia

A una zona on dificilment es pot parlar d’una integració a la cultura i a la llengua catalana d’una primera població migrant d’origen peninsular ara s’afegeix una nova onada migratoria. Com s’integrarà aquesta gent? Quins programes desenvolupa el consistori a Badal per facilitar aquesta relació entre cultures sense que novament es crein ghettos? Desde quins Serveis Socials es facilitarà? Quin Centre Civic Badalenc ens permetra fer aquesta feina?

Per sort la gent actua de forma autónoma i no s’espera a que les administracions li resolguin els problemes, doncs com han demostrat un i un altre cop al nostre barri les administracions acostumen a crear-ne més dels que solucionen. Tot, és clar, en nom del comerç i de l’industria, d’aquells que tenen calers. Com vaig llegir a una de les parets de la trinxera per la qual ens obliguen a passar si volem creuar les vies: En Badal todo va mal.