¡Que vénen, que vénen!

La Quinkalla va ser casa meva durant dos anys i quatre mesos. Al principi calia adequar l’espai per poder-hi viure. Vam convertir aquell niu de pols i runa en la nostra vivenda i no vam parar fins que vam arribar a la rehabilitació total de totes les parts que habitàvem. Tots aquells progressos ens omplien de satisfacció.

Van anar passant els mesos, alguns millors que d’altres, temps en el que vam haver de superar alguns contratemps, com ara enfrontar-nos a tres desallotjaments i la visita inesperada d’uns matons a sou contractats per la constructora. Els dos primers desallotjaments així com la defensa de l’espai dels matons ho vam resoldre amb força soltura i amb la col·laboració de molta penya, però el darrer desallotjament sabíem que seria definitiu.

Ens vam ficar mans a la obra, començant a bunqueritzar l’espai i a trobar llocs de difícil accés per tal d’entorpir la ‘feina’ als maderos. Una cop acabada, només calia esperar que vinguessin. Sabíem que l’espera seria llarga, ja que últimament és l’estratègia que estan duent a terme, donen una data oberta i   confien que la gent es vagi cansant. De fet, han trigat més de dos mesos en arribar, ja que des del 18 de novembre hi havia l’ordre de desallotjament.

El control policial era diari, sabíem que tenien controlades les entrades i sortides de la gent. El dia 24 de gener ens vam aixecar com qualsevol altre dia de guàrdies amb una única diferència: el control policial va ser molt més destacat, ja que els secretes es van deixar veure durant tot el matí. Però no li vam donar gaire importància perquè estàvem acostumats a trobar-nos secretes davant de casa amb força  freqüència i vam seguir fent les nostres coses.

De sobte, la tranquil·litat que regnava dins les parets de casa nostra es va veure totalment devastada quan els Mossos d’Esquadra van colpejar la porta d’entrada per accedir a casa nostra. Ens vam sorprendre moltíssim al sentir tot aquell enrenou. Sense pensar-ho, vam sortir al balcó i l’únic que vam veure va ser el que ja ens imaginàvem: Que vénen, que vénen!!!

Era el moment de portar a la pràctica tot el que havíem estat parlant des de feia setmanes. Vam tancar tots els possibles accessos que ens separaven d’ells i ens vam col·locar on ja havíem previst, penjats a la façana. Ens va sorprendre moltíssim el dispositiu muntat per desallotjar-nos, la veritat és que acollonia bastant veure més de cinquanta energúmens disfressats de Robocop i amb molta mala lluna. Per altra banda, el fet que en el mateix moment del desallotjament ja hi hagués gent mostrant el seu rebuig t’omplia per dins i et feia sentir un mica més fort.

El desallotjament es va efectuar amb una rapidesa sorprenent, tenint en compte els obstacles que varen trobar. Es van despenjar dos maderos, ens van tallar les cordes a les que estàvem penjats, ens van lligar les mans i ens van baixar al segon pis de la nostre casa. Primer em van baixar a mi, em van donar un parell cops i després van baixar a l’altre persona. A continuació ens van identificar i catxejar. Era molt estrany, en qüestió de segons la nostre casa estava presa per policies. El temps passava i no teníem ni idea de què farien amb nosaltres. Poc després la policia ens va comunicar els càrrecs que ens imputaven, i tot seguit ens van deixar anar. Així es com acaba la història d’aquesta casa tota atrotinada que durant un petit període de temps algunes persones la vam alliberar del mercat immobiliari i vam fer d’ella el nostre projecte de vida.