El tren a Sants

Que l’història de Sants esta lligada al tren és indubtable. El ferrocarril ha condicionat el desenvolupament social, economic i morfològic del nostre barri desde mitjans del segle XIX, quan Sants encara era un municipi.

Però que va condicionar que de forma tan temprana les vies de tren creuessin Sants? Evidentment hi ha un component geografic. Un cop la primera linea peninsular Barcelona-Mataró ja havia estat realitzada, la sortida lógica de la ciutat en direcció sud era seguint la costa, seguint el camí ral de Barcelona. Eren terrenys plans i sense gaires accidents geografics, a banda de les diverses rieres que baixaven de Collserola i que han quedat fossilitzades en els noms d’actuals carrers: Riera Blanca, Riera d’Escuder o Riera de Magòria.

Però si es va donar un condicionant encara més fort fou la pressió dels industrials que veien en el tren una oportunitat única per distribuir les seves mercaderies i aconseguir les materies primeres ràpidament i a un cost molt més baix. Llavors a Sants ja funcionaven les dues fàbriques que més influencia han tingut a la nostra història, el Vapor Vell (oberta el 18mm) i l’Espanya Industrial (desde el 1847).

El 1851 Michael de Bergue un enginyer anglès que vivia a Barcelona va aconseguir la concessió per fer la linea Barcelona-Molins-Martorell. Les obres es van iniciar el 1854 i a l’any següent ja es va edificar la que seria la primera estació de Sants. Aquesta era al final del carrer Riego, de forma que fos molt propera a l’Espanya Industrial. La següent estació que es va inaugurar al terme municipal fou la de la Bordeta, també propera a una fàbrica, en aquest cas a la Aprestadora Española.
La linea va anar creixent, amb el conseqüent augment dels problemes per als veïns. Els santsencs van veure com s’anaven tallant els antics camins que enllaçaven amb les Corts i com el poble quedava seccionat entre Sants i la Bordeta. Els accidents eren freqüents i els conflictes entre l’Ajuntament de Sants i la companyia ferroviaria esdevingueren cada cop més cruents.

Els veïns veien amb por les obres del tren i s’organitzaren en diverses ocasions per protestar, però fins i tot l’Ajuntament santsenc es veia lligat de mans i peus. Els interessos económics dels Muntades i dels Güell, pesaven més que les demandes veïnals. Així fins i tot la Capitania General va arribar a amenaçar a l’Ajuntament de Sants amb enviar-los al vaixell-presó Europa en cas de permetre la destrucció de vies ferreas o telegràfiques.

Als primers anys del segle XX el creixement de les lineas i la configuració de Sants com un punt vital de la xarxa ferroviaria,cosa que per als industrials supossava un gran benefici, per als veïns, cada cop més, era una font de problemes. Als últims anys d’independència del poble de Sants les inversions del seu Ajuntament en infraestructures per minimitzar els talls de les obres foren enormes económicament parlant. Es feien ponts al carrer del Nord (actual Galileu) i al carrer Alcolea per mantindre dues de les areas principals del poble comunicades. Un cas ben diferent fou  el del pont que els amos de Can Catà, uns dels terratinents del barri, es varen fer amb diners públics per a un us privat de la familia. Els santsencs recordaren molt bé això quan a la revolució del 36 la seva finca fou una de les dues que va cremar al barri.

Els voltants de les vies del tren, com la publicació local de l’época, El Eco de Sans constata, es tornaren llocs inhòspits i solitaris on els robatoris eren cada cop més freqüents. El tren també representava un tall al trànsit lliure de carruatges, limitant el creixement dels principals eixos santsencs. I els accidents seguient sent freqüents.

Tot això va generar protestes i veus en favor del soterrament de les vies. Però tot i que aquest es va acceptar en part el 1905  el contracte d’execució d’obres no es va signar fins al 1923. Acordant com a punt innegociable que en cap cas ni l’estació de Sants ni el servei de mercaderies quedarien tancats. Evidentment els Muntades seguient exercint el seu poder desde la fàbrica, com a amos, o desde l’alcaldia, com a freqüents inquilins.

Les obres de la nova estació i del cobriment de les vies es van eternitzar. De forma que les andanes d’aquesta no es van inaugurar fins al 1936, però l’edifici no fou plenament acabat fins al 1944. Durant tot aquest temps les protestes de veïns i comerciants foren gairebé constants.

Com veiem l’història de Sants i del tren han estat desde els seus inicis lligades. Tristament, en l’actualitat, podem constatar de nou com un cop més, els interessos economics es situen per davant de les problemàtiques socials o urbanístiques que aquests generen. El barri seguirà tallat (més encara que abans) i l’Estació duplicarà el seu tamany amb franquicies de grans multinacional per l’arribada d’un nou tren pensat per a les élits. I Sants tornarà a ensopegar de nou, com ve fent desde el final del segle XIX, amb les mateixes vies.