Disseccionant La Vanguardia

Que els grans grups mediàtics responen a uns interessos econòmics i polítics és una cosa de tothom sabuda. I que segons aquesta òptica particular interpreten la realitat, manipulant quan cal, crec que a ningú li escapa. Per veure això és tan fàcil com llegir les mateixes noticies a diaris diferents. Avui però, el que m’he proposat és intentar constatar com es reflexa això als propis diaris, sense entrar a valorar les noticies que hi podem trobar.

Per realitzar aquest estudi la capçalera que he escollit ha estat la de La Vanguardia, doncs actualment és un dels diaris més antics i de més tiratge a Catalunya, però crec que es podria dur a terme el mateix estudi a d’altres diaris com el Periodico, el Pais o el Mundo amb uns resultats similars. Per situar la Vanguardia al seu context faré una petita introducció històrica al respecte.

El diari, que actualment encara es defineix com a Liberal, va néixer en 1881 com a òrgan d’expressió del Partit Liberal. Fundat pels germans i empresaris igualadins Carlos i Bartolomé Godó el diari s’ha caracteritzat sempre per intentar mantenir un equilibri en els seus plantejaments entre el Govern central a Madrid i la naixent burgesia catalanista. Pel que es veu la màxima que ha governat des dels seus inicis la direcció del diari ha sigut “No queremos ser el gobierno, pero no queremos estar mal con el gobierno”. És a dir, assumint una estratègia que no deixi a La Vanguardia en una situació dolenta governi qui governi; renunciant al govern directe per obtenir el benefici de poder estar sempre ben situada i moure els fils des d’ un segon pla.

Actualment el Grup Godó, que segueix en mans de la mateixa família, controla un gran número de mitjans de comunicació directa o indirectament. A continuació faré una relació:

Diaris.- La Vanguardia, L’Avui (amb un 40%), El mundo deportivo i el Qué.
Revistes.- La Revista dels Supers, Què fem?, Magazine, Interiores, Interiores práctica, Mujer vital, Història y Vida, Play Boy, Conocer la Ciencia, Cocinas y Baños, Living Deco, TV mania, Salud y vida…
Ràdios.- RAC1, RAC 105, Antena 3 Ràdio (amb un 50%) i Unión Ràdio (amb un 20%) La darrera nascuda de l’aliança amb el Grup Prisa. Unió que els fa particeps de 1095 ràdios a tota Amèrica Llatina i Estats Units.
Televisions.- 8TV, GDA Pro, Canal Metro, Emissions Digitals de Catalunya (62,5%)
Digital.- La Vanguardia.es, elmundodeportivo.es, La Vanguardia Inmobiliaria, Servijob.com, Webline (plana de serveis d’internet), Marcopolo y El diari dels Estudiants (apunt de desaparèixer)

I d’altres empreses que per no fer més llarga aquesta relació ara no citaré, però que es troben al camp publicitari, de distribució, de serveis… En qualsevol cas les podeu trobar a la plana web del Grup Godó www.grupgodo.net

Situada La Vanguardia al seu context us explicaré el funcionament del meu estudi. Interpretant el diari simplement com a un espai físic m’he dedicat a estudiar els continguts que apareixen en aquest intentant no entrar a valorar les idees, és a dir, mesurant plana darrera plana tot allò que apareix al diari per poder interpretar que és el que ens emportem a casa quan paguem l’euro que costa cada Vanguardia.

Cada diari consta de 80 planes d’una mida aproximat d’un DINA3, és a dir, per cada plana tenim un espai físic de 2520 centímetres quadrats. O sigui, que la superfície total de la Vanguardia, sumant totes aquestes planes seria de 20,16 metres quadrats, gairebé la mateixa superfície que la dels famosos i polèmics pisos de protecció oficial.

Com està repartit aquest espai? Tractant-se d’un diari d’informació i tenint en compte que no és de distribució gratuïta, com d’altres capçaleres, sinó que cada Vanguardia ens la cobren, hom creuria que l’espai ocupat per les noticies hauria d’ésser clarament superior a la resta, però si analitzem centímetre a centímetre descobrim que de les 80 planes només 33’62 tenen aquest objectiu, és a dir, el 42% del total. Sumant tots els anuncis que apareixen arribem a les 31’7 planes, el 39’42%. Amb el qual trobem la nostra primera conclusió, amb cada Vanguardia ens venen gairebé la mateixa quantitat d’informació que de publicitat.

El següent apartat que apareix en aquesta estadística és el de l’opinió, que ocupa 6’68 planes, un 8’35% del total. Això contrasta amb la paupèrrima mitja plana que ocupen les cartes dels lectors, és a dir, un 0’62%. Evidentment les primeres figures i savis de La Vanguardia es volen assegurar el seu espai d’influència directa sobre la societat. En un món on trencar la uni-direccionalitat de la informació, amb un emissor i molts receptors, cada cop és més fàcil el diari es manté a l’òptica clàssica. Tot i això es segueix venent amb l’eslògan “Gent amb opinió, gent de Vanguardia”.

Amb unes 5 planes trobem el que podríem englobar com a serveis i entreteniment, és a dir, l’agenda televisiva, la cartellera i d’altres coses com els passatemps, un 6’25%. Immediatament darrera trobem l’apartat d’economia, que oscil·la depenent del dia, però que es troba al voltant de les 2’5 planes, un 3’12%. I per finalitzar l’espai ocupat per les entrevistes, que tot i que també varien en espai ocupen de forma fixa unes dues planes, un 2’5%.

Només amb aquest anàlisis superficial ja podríem veure com el diari depèn, encara que sigui només a nivell econòmic, del 39’42% de l’espai que ocupa la publicitat. Però si ens aturem a fer un anàlisi més profund de la publicitat que al diari apareix podem veure quins són aquests interessos econòmics.

Pel tipus d’anuncis que trobem al diari podem veure que els que més apareixen són els següents: Els relacionats amb els interessos turístics ocupen el 15’7%, els publicitaris de la pròpia Vanguardia o del grup Godó un 13’94%, els relacionats amb les promotores immobiliaries ocupen un 13’33% (tenint en compte que el dia que he escollit per fer l’estudi no apareixia La Vanguardia Inmobiliaria, suplement que faria multiplicar aquesta xifra), els relacionats amb entitats bancaries un 6’34% i els relacionats amb l’Ajuntament o amb d’altres administracions un 3’4%.

A aquestes dades, potser fredes, simplement es podria afegir el popular refrany català “Qui paga mana” per entendre a quins tipus d’interès serveix el Grup Godó, i més concretament La Vanguardia, des de les seves planes: als interessos turístics, als immobiliaris, a les entitats bancaries i a les administracions.

Però sortint de la pròpia Vanguardia en paper, si ens fixem en alguns dels altres negocis que el mateix grup Godó té, a banda del de la comunicació, trobem les seves ramificacions cap al món del treball temporal, a través del seu portal servijob, o de nou cap a el negoci immobiliari a través de La Vanguardia inmo.

Com deia al principi per fer aquest estudi podríem escollir qualsevol altre gran diari i podríem tindre amb tota seguretat uns resultats similars, el que ens pot portar a la següent reflexió. ¿Quina independència pot tindre un diari per tractar temes com els de les mobilitzacions pel dret a l’habitatge, el moviment okupa o l’ordenança del civisme quan una part molt important dels interessos que el mantenen i enriqueixen als seus directius prové de les promotores immobiliàries que estan especulant amb el sol o dels holdings turístics que estan darrera de la campanya per convertir Barcelona en una ciutat aparador? Segons el meu humil criteri cap.