La sindrome de Tourette: una malaltia relatiament freqüent però desconeguda

La síndrome de Tourette és una malaltia nerviosa bastant desconeguda però és relativament freqüent tot i que encara no se sàpiga quantes persones la pateixen, però si és que és segur que és un trastorn caracteritzat per tics. Abans, caldria dir que hi ha tres tipus de tics: els tics transitoris, que només duren uns mesos i després ja marxen de manera que, normalment, acostumen a donar-se per cansament, fatiga o estrès com és freqüent en molts nens i adolescents. Els tics crònics ja duren més d’un any i poden ser només moviments o sons sense alternar-se i tampoc acostumen a canviar.

Quan es té síndrome de Tourette (o de Gilles de la Tourette) és quan n’hi ha dels dos tipus i poden canviar al llarg del temps; fins i tot, poden estar més de tres mesos sense tenir-ne però, al mateix temps, ja han de durar més d’un any com la resta de tics crònics. Alguns afectats diuen que fan els tics com a semivoluntaris de forma que els forcen quan tenen algun sentiment no desitjat o alguna molèstia física però encara no se sap bé si reaccionen davant de la sensació o aquesta avisa el tic; això no passa si són, directament, involuntaris.

Seguiu llegint l’artícle fent clic a "Detalls".

Els tics motors acostumen a ser: des de tancar els ulls, moure el cap o el coll, aixecar les espatlles o amb les mans i els dits fins a tibar les espatlles, torçar l’esquena, saltar, tirar-se al terra i també fer moviments obscens (copropràxia) com repetir-ne d’una altra persona (ecopràxia). Els sonors poden ser tan simples com bufar, tos forçada, carraspeig, singlots fins a cridar, xisclar, xiular, escopir, dir obscemtats (coprolàlia), repetir paraules o sons d’una altra persona (ecolàlia) o, fins i tot, repetir-les del mateix afectat (palil·làlia).

Normalment, aquests tics van acompanyats per altres símptomes psíquics associats com les obsessions (pensaments repetitius), els trastorns obsessivo-compulsius (repetir actes obsessius: rentar-se les mans o tancar els llums), trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH: manca de concentració, dificultat de fixar-se en les coses…), canvis emocionals forts, irritabilitat i autoagressivitat; entre altres símptomes associats.

La causa és neurològica i biològica de forma que, segurament, hi ha uns excessos de neurotransmissors concrets, com la dopamina o la serotonina que solen estimular el cervell i la nostra personalitat, en general; que es troben en excés però els metges encara discuteixen sobre les neurones més afectades. A part d’això, també sembla ser una malaltia genètica però encara no es coneix el gen concret ni la forma d’heredar-lo; ja que molts cops tampoc es transmet directament a la família; però també poden trobar-se factors ambientals que poden estimular la malaltia; com poden ser vírics o d’altres malalties amb influència nerviosa, farmacològics (haver pres medicaments per altres malalties nervioses) o psicològics.

Com que encara no es coneixen massa bé les causes, s’ha de diagnosticar per la clínica: observant els símptomes i per com evolucionen que, normalment, el pot fer un neuròleg, un psiquiatre o psicòleg. A part d’això, tampoc va de més de poder algunes proves bàsiques per poder descartar altres malalties o problemes més greus. Fins i tot, es demana que els pediatres i els metges generals puguin orientar els pacients al metge adequat; perquè encara hi ha pocs metges que ho sàpiguen trobar bé o també et poden diagnosticar altres coses que no acostumen a ser; ja que els tics es poden confondre amb altres moviments o problemes (còrees, mioclonies, distonies, acatísies…). Per ara, encara no està ben diagnosticada com diuen els que investiguen en això. El metge Emili Fernàndez-Àlvarez, professor emèrit de pediatria a la UB i consultor del servei de neurologia de l’hospital S. Joan de Déu d’Esplugues de Llobregat, creu que, a l’estat, hi ha entre un 2 i 3% de nens afectats per aquesta malaltia.

Aquesta malaltia no acostuma a sortir al moment de néixer però es va manifestat a poc a poc mentre els nens van creixent. Abans dels tics, aquests nens ja tenen alguns trastorns associats com els dèficits d’atenció i conductes relacionades (amb 3 o 4 anys), amb 6 o 7 anys, surten els primers tics que acostumen a ser puntuals (amb els ulls, el cap o el coll) mentre que empitjoren cap a l’adolescència, quan també surten altres símptomes com els impulsos o les compulsions; però, quan ja es torna adult, poc a poc, aquests símptomes van disminuïnt força tot i que, molts cops, aquesta gent no li acabi de marxar del tot. Normalment, els adults acostumen a tenir obsessions, ràbies o depressions.

Els tics també poden pujar o disminuïr en moments donats causats per diferents factors, com opoden ser biològics després d’haver estat un temps sense, factors ambientals o clímàtics com solen ser els canvis de temps, també augmenten cap a la tarda o quan la persona està sola.
Fins i tot, la persona els pot inhibir a llocs complicats que no coneix mentre que surten amb més força quan està en llocs que coneix prou bé o va coneixent; és normal que, durant les primeres visites amb el metge, li disminueixin mentre que, a poc a poc, li tornen a reaparèixer.

El tractament d’aquesta malaltia es pot fer de dues formes: amb fàrmacs o psicoteràpia. Pel que fa els fàrmacs; abans s’acostumava a donar l’haloperidol que era el neurolèptic bàsic que encara es dóna per altres malalties neurològiques però ja no es dóna per aquesta malaltia a causa de forts efectes secundaris com les tremolors semblants al parkinson i algunes depressions; com també la tiaprida. També s’han donat altres medicaments com la pimocida (orap) i la risperidona (risperdal). Ara han sortit altres medicaments per tractar els tics i els símptomes associats com són nopus neurolèptics i psicofàrmacs com la clonidina, el clonazepam (rivotril) per l’ansietat, el rubicèn, el buclofèn, el donezepil, el propanadol, la toxina botulínica (per paral·litzar els músculs puntuals); mentre que altres nous medicaments són el cannabis en THC o la nicotina però infiltrada per la pell. Per altres afectats, els ha funcionat la homeopatia, l’aromoteràpia, l’acupuntura o altres tractaments naturals que han resultat més eficaços que els fàrmacs normals pels seus efectes secundaris.

Pel que fa la psicoteràpia, cal dir que una tècnica bàsica és la relaxació i exercicis de respiració associats, com el ioga, les reaccions incompatibles assejades pels mateixos afectats de manera que, en fer un tic, repetir-lo expressament uns quants cops fins eliminar-lo com també el ioga.

Pel que fa els casos molt greus en que els tics els impedeixen les activitats bàsiques, es vol investigar si es pot fer alguna operació cerebral però, per ara, no es pot trobar la manera perquè encara no es coneixen les causes concretes.

Ara bé, tot i tenir aquestes dificultats, les persones amb aquesta malaltia han estat molt capaces de realitzar qualsevol activitat, com hi ha artistes, músics, treballadors o, fins i tot, metges.