Entrevista a Montse Bonhora, vicepresidenta de l’Acció dels Cristians Contra la Tortura

“Darrera de cada  cas de tortura hi ha moltes persones implicades”

L’Acció dels Cristians per l’Abolició de la Tortura (ACAT) és una associació que, com el seu nom indica, treballa per l’abolició de la tortura i la pena de mort, reunint cristians i cristianes de totes les confessions. Va néixer a França, el 1974, de la mà de dues dones protestants que trasbalsades pels relats de les tortures durant la Guerra del Vietnam, van decidir sensibilitzar les Esglésies davant d’aquestes pràctiques, indignades pel silenci dels cristians.

Actualment podem trobar l’associació a 37 països, federades en la FIACAT. La secció catalana neix el 1987 (única seu a l’estat espanyol) i ha celebrat aquest mes d’octubre els seus vint anys amb unes jornades al Palau de la Virreina i una exposició que es podrà veure fins el proper 7 de novembre al número 26 del carrer Tallers. La BURXA ha aprofitat aquest aniversari per entrevistar Montse Bonhora, la vicepresidenta de l’ACAT.

.

Per què una associació de cristians contra la tortura?

La principal finalitat de la nostra Associació és sensibilitzar quanta més gent millor, persones cristianes i no cristianes, contra la tortura. Encara avui es pensa que a Europa això no passa; quan no és veritat.

És cert que hi ha moltes persones amb una sensibilitat humanista i que tenen una visió similar a la nostra, però és important que des del cristianisme es toqui el tema dels drets humans. La nostra fe passa per considerar tots els éssers humans com a germans, fills d’aquesta font de vida que és Deu. Quan fem pregàries, preguem per les persones que han patit tortures o maltractaments; però alhora pensem que el torturador també és un ésser humà contra qui no podem tenir violència. Això no vol dir que hi hagi d’haver impunitat, una dels principals causes de que perduri la tortura.

Però, què és la tortura?

Nosaltres entenem per tortura qualsevol acte que agredeixi el cos o la ment d’un ésser humà. Sabem que hi poden haver molts tipus d’agressions o tortures perquè la violència forma part de les persones, però nosaltres lluitem contra les fetes per part de funcionaris de l’estat, doncs pensem que són les més greus.

Tot i que el darrer responsable d’aquest tipus de tortura sigui l’estat, en realitat hi ha moltes persones implicades: des dels advocats d’ofici que accepten no tenir cap mena de contacte amb les persones detingudes o empresonades, els jutges que no obren investigacions quan reben denuncies de tortures o maltractaments, els metges forenses que fan la vista grossa o que es dediquen a “refinar els mètodes per maltractar sense deixar marques”… fins i tot les persones que no en volen saber res o que pensen que “qui la fa, la paga”.

Quin suport necessita una persona que ha patit maltractaments?

Jo no sóc experta en el tema, que és molt complex. Només et puc dir que una monja gutemalenca que va ser torturada durant un dia va trigar 11 anys per poder refer-se’n.

Les persones que han estat torturades diuen que pateixen un fort dolor d’ànima, que se senten culpables del que han patit. La destrucció de la pròpia imatge és molt gran i que costa molt reconstruir-la. Per aquesta raó, m’emociona saber que hi ha persones ho han patit, que s’han refet i que continuen lluitant.

I què feu des de l’ACAT?

La tortura es dóna, en part, perquè la societat civil accepta que això passi, per tant és molt important la seva sensibilització i mobilització.

Per fer-ho, editem un butlletí i fem crides urgents als nostres 270 socis perquè es solidaritzin amb casos de violacions de drets humans, organitzem actes públics o fem intervencions als mitjans de comunicació.

També hem fet una carpeta pedagògica per treballar el tema dels drets humans amb infants i joves, que des d’escoles o esplais poden venir a buscar a la seu de l’associació i participem en campanyes o manifestos amb d’altres organitzacions. Actualment formem part de la Coordinadora estatal per la prevenció de la tortura, que agrupa més de 40 entitats i que funciona molt bé.

Els vostres informes tenen una repercussió internacional, no?

Si, elaborem informes sobre la situació dels drets humans a l’estat espanyol o sobre casos concrets, com els que es van fer en suport a les denúncies presentades pels independentistes detinguts el 92, el cas del jove de Torà, la situació a les presons o en els centres d’internament d’immigrants.

Difonem aquests informes a totes les instàncies nacionals, estatals i internacionals relacionades amb el tema i gràcies al fet d’estar federats en la FIACAT, una de les poques organitzacions no governamentals amb caràcter consultiu per les Nacions Unides i el Consell d’Europa, les informacions que recollim són estudiades per aquests organismes.

Heu notat millores amb l’arribada dels Mossos o d’en Saura a Interior?

No sembla que hi hagi hagut massa millores. Pel que fa als mossos, penso que els mossos han de tenir una major formació perquè no utilitzin la violència. Haurien de tenir un nivell humà molt alt.

I pel que fa a en Saura, pensem que el fet de que posin càmeres a les comissaries és positiu i mostra una voluntat de que millorin les coses; però també cal prohibir determinades pràctiques i que s’acabi amb la impunitat.

Com valoreu aquests 20 anys de treball?

Malauradament, encara existim; perquè el que sí celebraríem de debò és que ja no haguéssim d’existir. Ara el que ens angoixa és que hi ha pensadors i polítics que volen legalitzar la pràctica de maltractaments o tortures, amb el pretext de que es dóna de totes maneres. I això és gravísssim.

Tot i això, podem dir que estem més sensibilitzats amb el tema, que se’n parla més i es denúncia més. Estem contents de que hi hagi gent que ha anat obrint els ulls. Hem anat fent camí, però encara en queda molt per recórrer.