El Paral·lel

L’any 1894 es va obrir una amplia avinguda unint la Plaça d’Espanya amb les Drassanes, una avinguda encara sense urbanitzar que per res feia sospitar que acabaria sent mítica i coneguda arreu del món. Com ja haureu descobert parlo del Paral•lel.

Ja previst al pla Cerdà, (aprovat l’any 1859) i batejat amb aquest nom per la coincidencia del seu traçat amb el Paral•lel 41º 22’ 30’’. L’avinguda no fou urbanitzada fins a l’Exposició Universal de 1929.

Però no fou aquesta coincidencia geogràfica la que va fer que el Paral•lel fos conegut per tot el món, ni tampoc les primeres construccions de fàbriques, amb gran quantitat de carboneres i grans xemeneies fabrils, sinó la gran quantitat de teatres, cafes i sales de festes que van començar a aflorir.

Situat entre l’Hostafrancs industrial, el Poble Sec, barri d’hortes i tallers i el ja populòs barri Xino, el Paral•lel ben aviat es va convertir en un indret on segments diferents de població confluien amb un mateix fi (encara que desde optiques segurement diferents). Desde els obrers, intentant oblidar les fàbriques, fins als burgessos aventurant-se als ambients més allunyats de les seves supossades morals, passant pels mariners avids de sexe, alcohol i espectacle. Tots es barrejaven a un Paral•lel on passejaven parelles de Guardies Civils i on a la vegada, mercès a la seva gran quantitat de gent que en ell hi havia, els anarquistes es trobaven.

El primer local que es va obrir, iniciant el que amb el temps seria conegut com  l’Avinguda del Teatre o la Via del Pecat fou el Teatro Circo Español. Ben aviat locals de tot tipus es van començar a multiplicar, desde les més humils barraques fins als teatres, passant pels cafes, que ocupaven tota la vorera que va del carrer Nou de la Rambla fins a Sant Pau. Amb noms com el Cafè Espanyol, el Sevilla o el Rosales els cafes creaven una inmensa terrassa no igualada enlloc del món.

Entre els teatres més destacats varen arribar a tindre un gran nom alguns com l’Arnau (conegut a l’época com el Folies-Bergère), el ja anomenat Teatro Español, el Delicias, el Condal, el Còmic (dedicat entre d’altres espectacles a la boxa), el Bataclan (conegut especialment entre els mariners), el Victòria, el Nou (primer Cinerama del pais), l’Apolo, el Pompeya i com no, el Molino.

Conegut inicialment amb el nom de La Pajarera Catalana al cap del temps va passar a anomenar-se el Petit Moulin Rouge, recordant el conegut local parisenc, curiosament fundat pel català, Joan Oller. Amb la dictadura el local es va passar a anomenar El Molino, però va aconseguir resistir patint repressalies i censura.

Per desgracia el que no va aconseguir Franco ho va aconseguir la Barcelona del disseny i de l’especulació, i avui en dia no queda més que l’ombra del que va arriba a ser aquesta mítica avinguda barcelonina.