‘Els estudis nocturns són com una porta oberta en un camí ple de passos barrats’

Escrit d’opinió de Pasqual Farràs. Cap d’Estudis de l’IES Emperador Carles. 

Des de La Burxa em demanen una opinió sobre les pretensions anunciades pel Departament d’Educació de suprimir, potser, o de retallar, almenys, l’oferta de batxillerats en horari nocturn. També em demanen una informació més objectiva sobre la situació al centre on es poden cursar aquests estudis al barri de Sants, l’Institut Emperador Carles.

Doncs som-hi. L’Emperador Carles ha ofert els estudis en horari nocturn per a nois i noies majors d’edat des dels seus inicis, ja deu fer prop de quaranta anys, i és en aquest sentit una institució plenament arrelada en la dinàmica cultural i associativa del barri de Sants. En els últims anys hi estudien al voltant de 100 alumnes, i cada curs finalitzen els estudis de batxillerat entre 30 i 40 alumnes. Estudiants del barri i també d’altres zones de Barcelona i d’altres ciutats del cinturó industrial, per la qual cosa el centre actua com a nucli des del qual s’encardinen iniciatives i activitats de joves procedents d’àmbits i grups socials molt diferents.

Aquests alumnes que cada any acaben els estudis de nivell mitjà postobligatori accediran després a Cicles formatius de grau superior o a la Universitat. Més important que la xifra sigui estadísticament rellevant o no, és el fet que aquests estudiants podran continuar la seva formació després que el sistema més convencional els hagués tancat les portes. Els estudis nocturns són una efectiva i indispensable segona oportunitat que molts joves saben aprofitar. Els professors que hi hem estat treballant durant temps rebem sovint el testimoni dels qui havien estat alumnes nostres, ara professionals qualificats i solvents, amb criteri i perspectives, integrats, però crítics, feliços, però no satisfets. En l’itinerari que els ha dut fins on són la possibilitat dels estudis nocturns va actuar com una porta oberta en un camí ple de passos barrats.

L’argument principal que publicita la nostra administració és l’econòmic, es tracta de concentrar recursos per tal d’evitar, diuen, el malbaratament, i ho amaneixen fins i tot amb arguments solidaris, pretesament progressistes: els que ens estalviarem en formació d’aquestes minories que no han sabut aprofitar la seva oportunitat quan tocava ho podrem afegir als pressupostos per a atendre altres noves necessitats més urgents. En definita, excuses de mal pagador, a fi de dissimular la crònica gasiveria i desatenció de les successives administracions (des de la dreta patriòtica fins a l’esquerra dita pregressista) a l’hora d’atendre les necessitats de l’ensenyament públic. I encara pitjor, amb un to que gairebé culpabilitza els qui encara defensem la viabilitat d’aquesta opció. Deixeu-me dir, ni que pugui semblar massa abrandat: què deu costar cada alumne que surt d’un institut amb el títol de Batxillerat? I quin deu ser l’equivalent, en metres de via per a trens d’alta velocitat, en subvencions per a fastos culturals publicitaris i autocomplaents, no res més que propaganda, política d’aparador, en despeses de representació d’una o altra administració, en parafernàlia per a defensa i seguretat, en hores i hores de programacions supèrflues en els nostres mitjans públics, i tot el que hi vulgueu afegir?

El Departament d’Educació té ments pensants, i ofereix, només faltaria, alternatives, que per a alguna cosa han enviat tècnics nord enllà, per veure com es maneguen això de l’ensenyament els països que entenem que ens van al davant: educació a distància, virtual, on line. Ara ja només ens faltava el discurs de la modernitat. Ignorant que l’aprenentatge és un procés que sorgeix de la interacció entre l’ensenyant i els seus alumnes, un trajecte en el qual intervé la raó però també l’emoció, una experiència construïda des d’un valors que es concreten en la relació personal, una aventura humana. Ignorant, per negligència o mala fe –i no sé quina de les dues coses és pijor- que l’educació és un procés de sociabilització, de comunicació, d’integració. Què se suposa que han de fer, els joves, sols, soles, tancats a casa, davant l’altar de la pantalla sagrada, revisant apunts per a… per a arribar a ser què? És només la miopia i la demagògia habituals de l’esquerranisme modern, o estultícia de debò?

Bé, de moment el nostre centre s’ha salvat de la primera retallada i seguirà obert a tots els joves que vulguin seguir estudiant. Ja em disculpareu els amics, les amigues de La Burxa, el to potser massa professoral. A l’últim Indiana Jones, que tots anirem veient, per obediència o per mitomania, un xaval que corre darrere de l’arqueòleg exclama, sorprès, en veure una de les habilitats de l’heroi, que es pensava que només era professor, i l’Indiana li diu que només ho és de tant en tant. Jo ho sóc sempre, no hi puc fer més.

 

Pasqual Farràs.