La Plaça de les bombes (segona part)

El 26 de febrer de 1936, el número 2956 de la popular revista satírica “L’Esquella de la Torratxa” presentava en portada una vinyeta, signada per Tisner, en la que apareixia l’antiga esglesia de Santa Maria de Sants en flames.
Als peus de la vinyeta, com era costum a l’época, apareixien els diàlegs dels dos únics personatges, un home vestit de carrer i un mossen que deien “Aviso als bombers?” “No, esperat que cremi del tot”.

Aquest episodi, que reflexava la tensió de l’época, no era el primer ni seria el darrer que tindria com a escenari Santa Maria de Sants. De la mateixa forma el reflex al món del cómic també continuaria. Sense anar més lluny al mateix número de L’Esquella de la Torratxa apareix una altra vinyeta que ens ajudarà  a entendre millor la situació del moment. En aquesta segona dos mossens comenten “I si féssim un parell d’esglésies a la brasa per començar la campanya?”. Només feia deu dies de les darreres eleccions, en les que havia guanyat el Front Popular (que a Catalunya s’anomenà Front d’Esquerres) i l’ambient ja tornava a estar escalfat.

Però centrant-nos al barri podriem dir que aquestes tensions ja venien de molt lluny. Desde les guerres carlines, en que s’havia produit alguna incursió al barri per part dels carlins, corrien els rumors que aquests tenien el suport del rector de Santa Maria de Sants. El que si que era plenament constat era la relació amb els veins de Plaça, la familia Santomà, uns del grans terratinents de Sants.

Segurament els rumors dels contactes amb els sectors tradicionalistes no anirien molt desencaminats coneixent bé l’episodi que reflexa l’Esquella de la Torratxa. Aquell febrer de l’any 36 un grup d’obrers van decidir cremar l’esglesia i es van dirigir cap a la Plaça Màlaga. Pel que es veu el rector havia estat alertat, però enlloc de comunicar-ho a les forces de l’ordre va decidir defensar-se ell mateix.

La Parròquia va començar a cremar, però només es varen veure afectades les portes i l’incendi es va sufocar ràpid. La gran sorpressa però, es va produir quan, en intervenir les autoritats, varen descobrir que amagat a la Parròquia hi havia tot un arsenal.

Però com he dit aquell no fou el primer episodi, però tampoc el darrer. Cinc mesos més tard, amb el cop d’estat feixista, i la posterior revolució, la Parròquia de Santa Maria de Sants cremava conjuntament amb Can Santomà. Desde d’alt del campanar, pel que expliquen les narracions orals, el rector es defensava exercint de franctirador  contra els milicians que aquell convuls dia d’estiu corrien amunt i avall per la plaça.