L’organització del conflicte en la crisi global

En els darrers temps el capitalisme, amb una insistència gairebé invasiva, “es declara en crisi”. Una crisi que es manifestà inicialment com a financera, a mitjans del 2007, i que un any i mig després comença a colpejar amb força a la dita economia “real”. L’atur augmenta, les empreses tanquen, es produeixen fallides, augmenta la morositat i els desnonaments…

Les causes generals de la crisi són intrínseques a la pròpia dinàmica d’acumulació capitalista. Així com als setanta va ser l’augment del preu del petroli el que serví de pretext per a una reestructuració productiva i social, en l’actualitat el detonador de la crisi financera han estat les hipoteques “subprime”. I és que la superació de les contradiccions capitalistes fonamentals no pot fer-se des del propi capitalisme. Per tant la crisi és simplement un marc teorico-polític per desenvolupar una estratègia capitalista, un model cíclic estructural amb el qual el capital es reprodueix incessantment. Creiem que la retòrica de la crisi és la fórmula per a avesar-nos, encara més, a una total subordinació a la precarietat de les nostres vides.

Subvencionar la banca, disciplinar la societat

La resposta a la crisi, causada per la desregulació del mercat financer nord-americà, s’està presentant en forma de paquet de mesures destinades a regular els mercats financers. Els països de l’euro han decidit permetre la concessió “d’ajudes públiques” per a la recapitalització dels seus bancs, per tal que aquests recuperin la liquiditat i la fortalesa perdudes en la crisi financera internacional. I, col·lateralment, han decidit desenvolupar mesures que apunten a disciplinar la societat. Aprofitant la crisi, s’intenta aïllar i individualitzar cada persona de manera que es vegi obligada a treballar més i a menor preu.

En aquest marc, la Comissió Europea de Treball i Assumptes Socials recomana seguir endavant amb la política de la “Flexsecurity”, una total flexibilització del mercat del treball (llibertat d’acomiadament i contracte a baix cost) a canvi d’alts subsidis de desocupació (que s’obtindran a traves de l’augment de les retencions sobre el salari). En aquest sentit, el 27 i 28 de març es farà a Roma una cita -prèvia al G8 de juliol entre els Ministres de Treball- per a aplicar la política de la “Flexsecurity” a tot Europa.

Les 65 hores són l’altre exemple amb el qual el sistema capitalista està intentant dirigir la crisi cap als i les treballadores, L’ampliació legal de la jornada laboral és una manera per dividir i aïllar als treballadors, doncs els sindicats perdran la capacitat de decidir la signatura dels convenis amb la patronal.

La privatització de les empreses públiques és un altre punt que juga un paper fonamental. La gestió privada dels ens públics mitjançant treballs temporals ha deixat de ser una novetat per esdevenir una constant en llocs com la sanitat, l’esport o l’assistència entre molts d’altres. I així apareixen els falsos autònoms, el mòbbing a les places fixes, o l’enfrontament entre indefinits i temporals. Substancialment, en el servei públic s’està repetint el que porta anys produint-se en el privat.

Quina és la teva crisi?

En definitiva, el que farà la crisi serà augmentar, intensificar i generalitzar els problemes socials, però també la necessitat d’enfrontar-s’hi augmentant el nivell del conflicte. La qüestió a desplegar, per tant, no és com fer front a la crisi, sinó com tractar l’esquema de la societat capitalista avançada que la genera. Només la destrucció de la mateixa ens deslliurarà de les seves misèries. No creiem que la gent, en sentir-se pressionada, respongui i comenci a organitzar-se, més aviat al contrari, creiem que s’aferrarà a posicions individuals i individualistes.

Des de la nostra perspectiva hauríem de mirar de construir pràctiques col·lectives i concretes de cooperació social, així com tàctiques i estratègies de lluita, que siguin fàcilment assumibles i extensibles i que permetin superar el sistema que produeix la crisi quotidiana.

Per tant, què significa per a vosaltres crisi? Quina és la teva crisi? Quines alternatives socials concretes volem potenciar? Quins conflictes intensifiquem? Aquests són els interrogants que ara hem d’afrontar. La lluita està oberta!