Sobre la memoria

En els darrers anys la llei de la memòria històrica ha engegat un debat profund a tots els nivells. De cop i volta, passats setanta anys del final de la Guerra Civil, tothom ha començat a parlar sobre el passat. El concepte recuperació de la memoria històrica esta en boca de qualsevol persona i no sols d’historiadors i arqueòlegs.

Això, en un país que ha patit 40 anys de repressió feixista i 30 anys de pacte de silenci, s’hauria de veure com un pas endavant. Que es busquin les fosses de la guerra o que es retornin els arxius incautats és quelcom que caldria haver fet ja fa molt de temps. Però cal ser crític, ja que a la vegada supossa un perill. Per una banda cal estar atent a que tot això que s’inicii es complerti, com a exemple el tema del retorn parcial dels arxius de Salamanca. Però també es corre el risc que enlloc de recuperar la memoria històrica el que patim sigui una reinterpretacció segons els interessos polítics actuals. Això per no parlar del fet que a dia d’avui encara ningu ha sigut jutjat pels crims de la dictadura.

Però sense entrar en grans debats hi ha un aspecte basic. Si darrera aquestes lleis i aquests bons propossits no hi ha res i tot és pura façana no anem a enlloc. Un exemple molt clar el tenim amb el tema dels refugis antiaeris. Per una banda els polítics han decidit la seva catalogació, però simultaneament molts estan desapareixent en obres, publiques i privades, sense que ni tan sols es comuniquin les troballes ni es facin estudis al respecte.