En perill el patrimoni històric de Sants-Montjuïc

A les darreres setmanes, amb les obres de pavimentació del carrer Masnou, va tornar a sonar l’alarma quan alguns veins del carrer van afirmar que havien aparegut restes d’un refugi. Això no seria estrany, doncs sota aquest carrer es va construir el refugi número 741. En qualsevol cas, les obres han continuat sense una notificació al Museu d’Història de la Ciutat, que és l’encarregat de certificar aquestes troballes i fer els estudis pertinents.

Tot i la llei de la Memòria Històrica i les propostes per catalogar els refugis de la Guerra Civil per part de les diverses forces polítiques aquests es troben amenaçats per les obres a la ciutat.

Després de setanta anys de silenci al respecte molts d’aquests refugis, els que encara no han desaparegut, es troben en perill. A les diverses obres, públiques o privades, que es realitzen a la ciutat sovint apareixen restes de refugis que moltes vegades no son ni tan sols notificades. Cal pensar, que en alguns casos poden haver estat confosos amb antigues clavegueres o tunels de serveis, doncs de fet certs refugis, especialment els construits per l’Ajuntament, varen ser pensats per a un nou us un cop acabada la guerra. Però en molts altres casos si no es notifica no és per desconeixement sinó per evitar allargar el plaços d’obres. Aixi algunes empreses constructores n’han enderrocat o omplert de ciment sense comunicar-ho. En els darrers temps, només al Districte, s’han produit noticies diverses en aquest sentit.

El cas recent que ha tingut més ressó ha estat el de la Plaça Navas al Poble Sec, on tot i les advertencies dels veins sobre l’existencia del refugi, es van tirar endavant les obres per construir un aparcament i poc després el refugi efectivament va apareixer. Però sense marxar de Sants podem trobar d’altres exemples, com el refugi número 15 que va quedar al descobert durant les obres de pavimentació del carrer Sagunt l’any 1998, el refugi 722 que era al carrer Bonaventura Pollès amb Burgos i que després d’apareixer en unes obres fou tapat per la constructora, que posteriorment va fer fallida. 

Quan els avions italians van començar a bombardejar sistemàticament Barcelona durant la Guerra Civil la població de la ciutat, que superava llargament el milió d’habitants, es va trobar davant d’un repte nou mai viscut fins llavors a cap gran ciutat del món. El camp de batalla, que a les guerres antigues es limitava al front, ara per mitjà de l’incorporació de l’aviació s’ampliava a qualsevol espai. Per als italians i per als alemanys Barcelona va esdevenir un camp de proves per a la guerra mundial que ja s’estava gestant.

La situació geogràfica de la ciutat feia de Barcelona un espai de dificil defensa, ja que a banda de situar algunes bateries anti-aeries poc més és podia fer. Els italians feien servir Mallorca com a base per a l’atac, i sobrevolant el mar els avions dificilment podien ser detectats. Davant d’aquesta situació i amb unes institucions dedicant gran part de l’esforç economic al front de guerra la població civil es va autoorganitzar per construir refugis antiaeris.

A tota Barcelona es van edificar més de mil refugis, uns cent-vint dels quals a Sants Hostafrancs i La Bordeta. Aprofitant les relacions socials existents a cooperatives, associacions, comissions de festes, blocs de veins i tot tipus d’entitats la gent, va substituir les administracions, que donades les dificultats del moment, es van limitar a inspeccionar els refugis per veure que fossin aptes i a edificar-ne algun de grans dimensions, com en el cas de Sants el que hi va haver a la Plaça del Centre. Gràcies a aquestes inspeccions que va fer metódicament la Junta de Defensa Pasiva avui en dia podem saber amb força precisió la situació dels refugis.

Acabada la guerra, amb la victoria del feixisme, els refugis van esdevenir quelcom incómode per a tothom. Per a les institucions franquistes resultaven un record de les masacres que havien realitzat i que s’entestaven en negar. A banda tenien por de que servisin d’amagatall per a maquis o fugitius del franquisme. Per a la resta de gent eren un record amarg sobre el que no podien parlar. Així doncs els refugis es van tancar i no es va tornar a parlar mai més.