A Sants Esgarrapacristos

Sovint les petites històries quotidianes dels barris, les que passen desapercebudes a l’història escrita, es veuen reflectides a les frases fetes o a les dites populars.

En aquest racó, que ha anat tractan aspectes molt diversos de l’història santsenca, ja hem pogut veure com l’origen d’algunes d’aquestes frases fetes es troben a histories concretes i sovint peculiars. Un exemple molt clar és el del cas de Nicasi Unceti, el guaridor de Sants, que convocant a tots els malalts de Catalunya al barri prometent guarir-los va originar la frase feta: Esguerrats cap a Sants.

Però sobre la dita que vull parlar avui no és aquesta, sinó una altra que també ens parla de Sants i que gràcies al fet que fou recollida per Joan Amades ha arribat als nostres dies, ja que s’ha fet fonedisa, quasi totalment, a la cultura popular, A Sants lladres, marxants i esgarrapacristos. Aquesta dita, que certament no deixa en molt bona posició al nostre barri, a l’época es podia escoltar de formes diferents: A Sants pobres i marxants i la meitat lladres o A Sants pobres i amargants, l’una meitat lladres i l’altra meitat esgarrapacristos.

Per una banda podem veure com totes aquestes dites coincideixen en destacar la pobresa i la marginalitat del Sants de l’época. Això no és estrany sí recordem que estan parlant d’un barri industrial que en poc temps ha crescut desmesuradament i on les condicions socials dels obrers són deplorables. En alguna d’elles també es destaca l’incipient comerç que s’està establint al barri, recordem que durant llargs anys a Barcelona es va fer servir la dita “Sants és andorra”, referint-se als millors preus que la gent podia trobar en comparació al centre de la ciutat.

Però l’expressió que més crida l’atenció és la de esgarrapacristos. En un barri que ha viscut en diversos moments la crema de l’esglesia hom podria creure que aquesta expressió tenia quelcom d’anticlerical. Però és el propi Joan Amades qui recull l’origen d’aquest terme.

Pel que es veu un any durant la festa major la parroquia va voler estrenar una imatge d’un sant Crist. Però aquesta es va demanar a l’artesà a correcuita i aquest la va lliurar acabada de pintar. Tement que els fidels en anar-la a besar s’embrutessin els llavis van voler eixugar-la amb una manta de llana, amb la qual cosa el borrisol es va enganxar per tota l’imatge deixant-la tota peluda. Sense saber com resoldre la situació van redactar un ban cridant als santsencs a esgarrapar el borrisol al cristo.