El segrest dels lladres del pou (primera part)

L’any 1848 al poble de Sants es va produir un fet sobre el qual es parlaria molt, el conegut com el segrest del lladres del pou. Mentre Sants creixia amb les noves industries, passant dels 4026 habitants que tenia el 1846 als 6364 que tindria el 1851, a Catalunya es lliurava la Segona Guerra Carlina, també coneguda com la Guerra dels Matiners. Algunes partides carlines recorrien Catalunya i els segrestos i d’altres actes violents eren força habituals.

El vespre del 10 d’abril del 1848, es reunien al cafè de Can Baldiri, al número 8 del Camí Ral a Sants, algunes de les persones més adinerades del poble per petar la xerradar i fer jugar a la botifarra. De cop i volta, sorprenent a tothom, van entrar al local uns set homes armats i, segons algunes fonts, disfressats de mossos d’esquadra. Els desconeguts van parlar amb l’amo del local, Baldiri Gené i van cridar a Francesc Caparrà (que era revenedor de gra i alcalde del poble), Francesc Solà, Bernat Capdevila (industrial), Joan Cros (industrial dedicat a l’industria química), explicant que el governador havia manat que els anessin a buscar.

En sortir al carrer els detinguts es van trobar amb un escamot d’homes armats i amb d’altres repartits pel carrer fent de sentinelles. Tots es van agrupar i marxaren pels carrers. De camí es varen trobar amb Domènec Rossell, el dependent d’una fàbrica. Aquest, en veure la situació va decidir intervenir en favor dels presos i per aquest motiu els homes armats van decidir detenir-lo també.

Tota la comitiva va seguir, vorejant l’Espanya Industrial, que encara no havia estat inaugurada oficialment, i seguiren per torrents i senders desconeguts fins al terme de Sant Gervasi de Cassoles. Pel camí, segons va narrar posteriorment el propi Cros van trobar diversos sentinelles conxorxats amb els segrestadors. Van travessar Vallcarca, la Mare de Déu del Coll i Horta fins creuar el Besòs per Santa Coloma. En aquell moment, enmig d’un tram costerut, un dels segrestats, en Bernat Capdevila, no pogué seguir caminant i va caure. La resta foren obligats a seguir caminant i tots van temer que l’haguessin mort. Seguiren caminant fins a la mina de Can Tàpies, on un paisà els va obrir la porta, i després de caminar un quart d’hora varen retrobar a en Bernat Capdevila. La comitiva es va aturar en aquell punt i varen restar vint-i-vuit hores a la foscor de la mina sense menjar més que algunes presses de xocolata. Als pobles es tocava a sometent i començava la recerca.