Can Batlló: El parany d’un camí fosc

Hi havia una vegada una graaaaaan fàbrica a un barri ple de camps, masies i horts a prop de Barcelona anant cap al Llobregat.

Aquella fàbrica s’havia bastit allà per què els antics amos es poguessin vendre els solars més cèntrics on havien tingut les seves fàbriques i així fer un munt de calerons.

Però, és clar, com passa avui amb les carreteres, els voltants de la fàbrica, que va anomenar-se “Sucesores de Batlló Hermanos” va començar a envoltar-se aviat de més i més cases. Les dels mateixos obrers que hi treballaven.

Van passar els anys, i amb ells incendis, inundacions, guerres i derrotes i un bon dia la fàbrica, que feia teixits, que no ho havíem dit, va tancar.
I van tancar per què el nou amo de la fàbrica, que se l’havia quedat per quatre quartos a la postguerra fent tripijocs polítics estava més interessat en els solars que en fer camises i pantalons.
Però el dels tripijocs, llest com era, va pensar: “Esta finca me la guardo para más adelante”  I se li va ocórrer anar llogant espais a tallerets i fàbriques petites o mitjanes.
La gent de les cases del voltant, molts d’ells fills o filles de les treballadores de l’antiga fàbrica tèxtil es miraven amb una mica de pena tot aquell batibull de gent entrant i sortint a la seva antiga feina.
I van arribar els anys seixanta, els nous immigrants, els sis-cents, els “planes de desarrollo” i a tot arreu  van anar aixecant-se nous edificis. Van fer autopistes, com el Cinturó de Ronda i carrers amples pels cotxes i voreres estretes per la gent.
Mentre passava tot això els veïns i veïnes dels barris de la ciutat van posar-se en peu de guerra  per millorar la seva  qualitat de vida. Volien més parcs i més escoles, més hospitals, més ambulatoris. Més de tot allò que la dictadura no havia considerat important.
I a fe de Déu ho van aconseguir en molts llocs. Fins i tot en els nostres barris. Es va recuperar l’Espanya Industrial, el Vapor Vell, les Cotxeres, … Però Can Batlló, seguia sent una mena de “mercadillo industrial” atapeït al bell mig de cases i cotxes. Tot el barri, sense escletxes  es va omplir de cases i carrers, però els jardins i equipaments que calia fer no es podien fer doncs el seu lloc era el de l’antiga fàbrica.
Els veïns, en un barri ja ple de gom a gom, van anar i tornar a anar al Districte, posat a un Palau a la carretera, on vivia el regidor, encara que més aviat semblava el virrei.
La resposta sempre era la mateixa: “Sí, sí, teniu tota la raó, però ja ho farem més endavant que ara no podem”.
I van passar anys i panys. I els més vells dels veïns que anaren a reclamar ja no hi tornaven per què s’anaven morint, tot esperant els jardins i la miqueta de sol.  I els seus fill i els seus nets els van prendre el relleu. Fins que algú va dir: Ja n’hi ha prou! No podem esperar més!
I els de l’Ajuntament els seguien dient … “Tranquils que els amos de Can Batlló són molt bona gent i segur que faran el que voleu”.
Però ca.  Ja ningú se’ls creia. Ni als amos ni als polítics, que semblaven els seus ajudants.
I van decidir tirar pel dret i van posar una data: L’1 de juny del 2011. Van avisar que aquell dia esbotzarien les parets i entrarien, si calia, per la força.
Els polítics van fer grans rialles: “Però què dieu,  si amb lo bona gent que són els amos ho faran tot i ben aviat”.
Però cada cop la data màgica s’apropava. I a les reunions, la gent més gran deia: “No deixeu passar ni un minut més, doncs sinó nosaltres tampoc ho veurem …”
I tot el barri es va posar a pensar com ho farien al juny del 2011. Pensaven si vindria la policia, si els industrials que encara hi són ens ajudarien, si seriem prou gent, si entrariem corrent o saltant la valla … i a les reunions cada cop tothom ho veia més a prop.
Però els contes expliquen coses del passat i això que passarà l’1 de juny encara ha de venir … però diuen les gents del barri que han vist al voltant de Can Batlló joves amb un martellet picant la paret per veure on és més fluixa.
Ningú sap si és un miratge col·lectiu o si és el somni de tot un barri