Per dignitat, diguem no

Diuen que el proper 18 de juny serà una jornada històrica per al nostre poble. Hi estem d’acord. Aquell dia tindrem l’oportunitat de dir NO a l’estatut de Catalunya aprovat al Congreso de los Diputados, un lloc on, per començar, ni tan sols podem expressar-nos lliurement en la nostra llengua. I és que, si ja ens priven d’aquest dret elemental, què en podem esperar de bo?

Fa unes setmanes, el passat 8 d’abril, en un acte a l’Auditori de Barcelona la CAL es va posicionar clarament en contra dels estatuts del País Valencià i del Principat de Catalunya. Els motius són prou evidents: no se’ns reconeix com a nació (en paraules d’en Josep Maria Terricabras, més aviat se’ns tracta de “noció”); es legitima el bilingüsime, aquella situació que perpetua el predomini de l’espanyol sobre el català; no se’ns permet gestionar els nostres propis recursos econòmics (en altre temps, una qüestió irrenunciable per a tots els partits polítics); i no se’ns reconeix el dret a l’autodeterminació, un dret emparat per les pròpies Nacions Unides.

Ara, davant del referèndum del proper 18 de juny, hem de tornar a dir NO. Per dignitat. Una victòria del “sí” legitimaria el dret d’Espanya a interferir, impunement, en la nostra lliure voluntat com a poble, alhora que ens hipotecaria per a tota una generació. I no s’hi valen excuses: els suposats avenços que aporta podrien haver-se aconseguit, també, sense la necessitat de redactar un nou estatut. Per tant, com a nació, com a comunitat lingüística i com a realitat econòmica, els Països Catalans no ens ho podem permetre. Només un “NO” posarà de nou el comptador a zero, esdevenint un punt d’inflexió que dibuixarà un escenari en què la classe política del nostre país haurà quedat desautoritzada, un escenari en què serà la societat civil, cansada de tanta humiliació, la que prendrà el relleu a l’hora de decidir de quina manera encarar el nostre futur col.lectiu. Votar NO a aquest estatut és dir sí al ple reconeixement de la nostra nació, és dir sí a la nostra integritat territorial, és dir sí a la nostra sobirania econòmica, social i nacional, és dir si, en definitiva, a una ferma voluntat d’assolir l’absoluta normalitat com a poble.

Cal doncs rebutjar aquest estatut i fer-ho clarament, amb el NO. El vot nul també és una opció legítima, però no té cap validesa legal. Què passaria si la suma dels vots negatius i dels nuls superés els afirmatius? No ens quedaríem amb un pam de nas, veient com l’hauríem pogut rebutjar si haguéssim anat tots a una?

El proper 18 de juny hem de dir NO: no a la via estaturària i sí al dret de decidir dels Països Catalans. Justament, fa escassos dies, una altra nació sense estat d’Europa, Montenegro, ens mostrava el camí. Sapiguem, doncs, seguir les seves passes.

David Vila i Ros
Coordinadora d’Associacions per la Llengua catalana (CAL)