El nou duarfisme polític: un nou Elephas Falconeri

Després de la darrera glaciació, grups de mamuts van quedar atrapats a l’illa de Sicília. A causa de la reducció del seu hàbitat van anar fent-se petits (els Elephas Falconeri amb una alçada de 90 cts.) en un procés de nanisme anomenat Duarfisme.

Participar en la política oficial en el nostre barri (o en la nostra ciutat o el nostre país) ens condueix irremissiblement a anar empassant-nos limitacions i requeriments fins convertir-nos en uns nous Elephas falconeris. Serveixi com exemple el procés que explico a continuació:

 

Aquest mes de maig va acabar l’anomenat Estudi sobre la Participació ciutadana a Sants fet per la Fundació Segle XXI per encàrrec del Districte. Alguns de nosaltres hi vam participar, i amb més o menys entusiasme varem explicar als tècnics de l’estudi el que pensàvem. El resultat global de les enquestes fetes va ser que la participació a Sants no funciona, i les conclusions de la Fundació van ser, entre altres el baix nivell de confiança que té l’Ajuntament en les entitats, i els seus portaveus, i la convicció a les entitats que els processos participatius són una pantomima per cobrir l’expedient. Recordeu que aquí va esclatar l’escàndol de l’Albert Soler, que seguint la teoria alcoveriana de fer el pont a les entitats pretenia contactar directament amb els ciutadans prescindint d’aquelles.

L’acte final, fet a l’Institut del Teatre, pretenia buscar 15 propostes per millorar la situació. La cosa va començar a anar malament veient la composició: polítics i funcionaris en ampla majoria i pocs veïns. Va continuar pitjor quan es va requerir que les propostes havien de ser assumibles, realistes i legals. Va reblar el ridícul quan se’ns van presentar un llistat de propostes per tema, la majoria amb tan baix nivell polític que calia mirar a sota terra per veure-les.

En algun moment vam intentar mantenir el discurs polític de què el veritable actor és el ciutadà, i que el ciutadà organitzat en moviments socials o entitats és el que assoleix la seva veritable projecció pública. El paper de l’Administració sota el nostre punt de vista ha de ser subsidiari i de suport a aquesta realitat. Va semblar que parléssim de la Lluna.

El procés, ja us ho imagineu, no?, totalment conductista, ens va portar a una ficció de votació final (recordeu: ampla majoria de tècnics i polítics) en que les poques propostes de nivell que varem presentar van ser derrotades de forma clara.

Sap greu que es malgastin els diners de tots, i ens sap greu que la nostra participació els serveixi per donar valença a aquesta democràcia emmordassada que patim.